la seva vida estava feta de noms i d’etapes,

 

Setentonio sempre havia sentit que la seva vida estava feta de noms i d’etapes, com si cada apòstrof que li penjaven al damunt fos una cruïlla més. Andrés era la infantesa, amb les veus dels adults decidint per ell. Sito li arribava amb els crits del carrer, amb la suor i la pols dels jocs a l’aire lliure. Campa era l’adolescència, aquella època on ningú no et pregunta qui vols ser, però tothom et diu què ets.

I Andreu, aquell nom triat, era el fruit d’una decisió: la primera vegada que va sentir que prenia les regnes del seu destí.

—Andreu… —es repetia sovint davant del mirall—. No sóc l’Andrés que volien, ni el Maitexu que esperaven. Sóc això que hi ha aquí, ni més ni menys.

A fora, l’estiu s’apagava lentament. L’aire portava aquella olor d’humitat i de fulla seca que anunciava el setembre. Era un bon moment per mirar enrere, per seure i desfer el cabdell de records: les cruïlles, les oportunitats perdudes i les que havia sabut atrapar al vol.

La vida, pensava, no és una línia recta. És més aviat un mapa ple de bifurcacions, on a cada encreuament deixes versions de tu mateix que ja no ets.