El Despertar que desperta

 

Setentonio havia deixat enrere setanta-quatre primaveres. Ara, al setembre, a dos dies que l’estiu s’acomiadés, sentia la necessitat de girar-se i mirar enrere. No pas amb nostàlgia amarga, sinó amb la serenor de qui ha viscut prou per saber que la vida és una successió de noms, de cruïlles i de silencis.

Li havien posat Andrés, però mai va acabar de sentir aquell nom com a seu. Per alguns era Sito, per d’altres Andresito o Campa. Cadascun d’aquests noms li havia penjat a l’esquena com una pell prestada, com una disfressa que mai no li encaixava del tot. Quan va poder, es va batejar de nou: Andreu.

Era el segon de quatre germans. Segons la tradició familiar, aquell lloc havia d’estar reservat a una nena, que s’havia d’anomenar Maitexu. Però ell va trencar la norma abans fins i tot de néixer. I aquest trencament, aquest desajustament subtil entre el que s’esperava d’ell i el que ell era, l’acompanyaria tota la vida.sábado, 18 de junio de 2016

El Despertar que desperta